<html><body><div style="color:#000; background-color:#fff; font-family:arial, helvetica, sans-serif;font-size:12pt"><SPAN style="RIGHT: auto">
<div style="RIGHT: auto">No estem davant ni d’un rescat ni d’una ajuda, sinó d’una invasió capitalista. Les condicions que imposa la Comissió Europea (CE) per a la rendició total i la submissió incondicional de l’Estat Espanyol al capitalisme planetari ja han estat explicades i només contenen coaccions imperatives. Fonts comunitàries citades pel diari <I style="RIGHT: auto">El País</I> deixen ben clar que "les ajudes que s’acaben de concedir (100.000 milions d’euros) estan estretament vinculades al compliment del pacte fiscal, digui el que digui el Govern. O Madrid compleix, o els diners podrien deixar d’arribar".</div>
<div>A més, el sistema compta amb fortes institucions que actuen pressionant els governs dels “països gitanos” -tal com despectivament se’ls anomena als passadissos de les institucions oficials europees-: en les últimes setmanes ha guanyat presència el triumvirat fiscalitzador format pel Banc Central Europeu, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat i el Fons Monetari Internacional, per assegurar que aquestes recomanacions es compleixin sense més retards, i d’acord amb els objectius que esmentem a sota. A l’assetjament que està exercint la troica, s’han sumat personatges com Hollande, Merkel, Monti o Obama. Però tampoc cal llegir molt entre línies per comprendre com el capitalisme surt beneficiat d’aquestes turbulències, encara que de vegades no les provoqui directament. Quin és el mecanisme?</div>
<div><STRONG>El deute privat esdevé deute públic...</STRONG></div>
<div>Primer, les empreses multinacionals exportadores han prestat a crèdit a les importadores espanyoles. Crèdit facilitat per la gran banca d’aquests països. Els agents econòmics que s’endeuten són els bancs, les empreses i les famílies. És un deute que contreu el sector privat però pel qual la CE n’obliga l’Estat a responsabilitzar-se, de manera que el deute privat es converteix en deute públic.</div>
<div><STRONG>...el govern retalla despesa social...</STRONG></div>
<div>Segon, una vegada la CE aconsegueix que l’Estat reconegui el deute exterior com a pròpi, actua en nom dels governs dels països prestadors imposant les condicions i pressionant amb terminis perquè es pagui aquesta. Les condicions consisteixen en pagar els interessos, que en el cas espanyol poden arribar al 7% (o més), afegint les quantitats prestades -per 100.000 milions de préstec l’Estat espanyol pagaria 7.000 milions l’any d’interessos i Alemanya només 1.000-.</div>
<div>Els estats prestadors saben que l’aparell productiu espanyol és ineficient per respondre a aquests compromisos financers, tant al volum del préstec com al dels interessos, de manera que poden pressionar i forçar el govern espanyol a privatitzar aquells sectors objecte d’avarícia d’aquests prestadors, com l’educació, la sanitat i les pensions públiques, així com a realitzar retallades en la despesa social d’altres serveis públics relacionats amb el benestar de la població.</div>
<div><STRONG>...i desregularitza el mercat de treball</STRONG></div>
<div>Tercer. Hi ha reformes ineludibles que exigeixen intransigentment les empreses de l’economia real en el mercat de treball. Necessiten imposar lliurement als treballadors les condicions laborals que solen aplicar en àrees anomenades de zona franca. Cap regulació d’entrada a la contractació de mà d’obra (temporalitat total, eliminació del salari mínim); cap regulació durant el temps de treball (jornada il·limitada, lliure flexibilitat / mobilitat, baixos salaris, sense antiguitat, sense aportacions a la Seguretat Social, sense representativitat sindical ni dret de vaga, condicions de treball i ambientals decidides per l’empresa, etc.), i sense cap regulació de sortida (acomiadament lliure i gratuït).</div>
<div>Per tant, darrere de totes aquestes reunions dels governs, centrades en el dèficit pressupostari i el deute públic, s’amaga una reforma a nivell planetari. És fàcil constatar el que diem de les declaracions de polítics i buròcrates afins en els dies posteriors:</div>
<div>Fins fa uns dies, Mariano Rajoy i Luís de Guindos es van resistir i rebutjaven rotundament l’ajuda que els oferia Brussel·les. No obstant això, el Govern espanyol no té altra sortida que seguir assumint el deute del sector privat, la qual cosa allibera els capitalistes d’aquest país a respondre d’aquesta al convertir-la en deute públic. Així mateix, consumat aquest aval pel Govern, aquest fort endeutament de l’Estat el sotmet de manera que no li queda ni la menor escletxa per negar-se a realitzar les reformes exigides per aquestes institucions, que són el veritable objectiu de la invasió capitalista. Per tant, és fàcil entendre que com més endeutat estigui el Govern més obligat està a realitzar les retallades en la despesa social i les privatitzacions que li imposa la CE.</div>
<div>Amb la suma concedida com a deute -100.000 milions d’euros per ara- la troica reconeix al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) aquesta quantitat, però els diners passen a pagar als creditors estrangers: cobren els bancs internacionals pels préstecs concedits a bancs d’aquest país (Santander, BBVA, la Caixa, etc.), i cobren les empreses multinacionals per la venda a crèdit de mercaderies i serveis a empreses importadores espanyoles. Encara que no ho diuen, l’ajuda o rescat, és per pagar a aquestes entitats estrangeres. Perquè, si com descarten els experts, "els 100.000 milions d’euros del pla de rescat de la banca espanyola [no aniran] a parar al crèdit a les empreses i famílies", a què es dedicaran llavors?</div>
<div>Pensem que, amb aquesta ajuda coercitiva, la CE mata dos ocells d’un tret a favor del capitalisme planetari: sotmet el Govern espanyol a pagar les entitats estrangeres i a realitzar les privatitzacions i reformes exigides en el document: reforma fiscal, amb augment dels impostos indirectes; control dels pressupostos públics (que no hi hagi dèficits) -amb especial atenció a la despesa social-, la reforma financera (finalitzar el procés de privatització de les caixes d’estalvi), i la reforma laboral i privatització del sistema públic de pensions. És a dir, són tan escandalosament exigits com a moneda de canvi de l’ajuda financera per part de la CE que un polític de la dreta nacionalista ha hagut de dir: "és evident que aquest rescat té conseqüències. Per quin motiu haurien de deixar diners a les institucions espanyoles si no és a canvi d’alguna cosa?".</div>
<div><STRONG>El sector productiu deixat de banda</STRONG></div>
<div>Entre aquestes directrius i dirigents no apareix cap preocupació per dinamitzar el sector productiu. Mentre hi ha diners per al sistema financer amb prou feines queda un euro per al sistema productiu. Es salven bancs i caixes però no hospitals ni escoles. Es congelen o redueixen els salaris i pensions, però ningú s’atreveix a limitar les desorbitades remuneracions anuals dels directius d’aquestes empreses. Els preus del gas, electricitat i altres mercaderies indispensables per al benestar diari estan pujant, de manera que el poder adquisitiu continua degradant-se.</div>
<div>No obstant això, la reforma laboral exigida ja és un fet. Acaba de ser aprovada amb els vots de PP, CiU, UPN i Fòrum Astúries; ve a ser "un pas més en la flexibilització del mercat de treball: estableix l’acomiadament més ràpid i barat (20 dies per any treballat), devalua la negociació col·lectiva en la mesura que dóna més poder a l’empresari per canviar les condicions de treball i salarials i regula l’acomiadament i els expedients de regulació d’ocupació (ERO) a les administracions públiques".</div>
<div>Totes aquestes mesures impliquen que l’atur no baixarà, sinó que anirà en augment, tot i que els costos laborals no paren de caure, i que la mà d’obra és cada vegada més barata per a les empreses. Aviat arribarem als 6,5 milions de persones treballadores en atur, de les quals tindrem, quan es recuperi l’economia, al voltant de 6 milions d’aturats crònics. Com amenaça, la cancellera alemanya Angela Merkel ha afirmat que "no hi haurà cap prestació sense contraprestació, sense els ajustos i reformes" que s’han acordat .</div>
<div><STRONG>El gran negoci del capitalisme</STRONG></div>
<div>En resum. El capitalisme no està en crisi, sinó que és el seu model d’acumulació el que pateix algunes turbulències. Alteracions que aprofita per fer neteja, afeblir el poder de resistència i eliminar els indicadors de benestar aconseguits per la lluita històrica de la classe treballadora. A la contradicció Capital-Treball, el capitalisme està (i segueix) en la seva esplendor, ara ja fins i tot proletaritzant i empobrint les seves classes mitjanes. Els aturats, en una gran majoria procedents de la classe mitjana, però també bona part de les persones jubilades, incapacitades per a la protesta, amaguen les seves vergonyes emparant-se en la caritat que proveeixen ONG assistencials com Creu Roja, Càritas, els bancs d’aliments, campanyes televisives, etc.</div>
<div>La classe mitjana, com matalàs ideològic del capitalisme, ni té una cultura de classe, i encara menys una cultura de la resistència contra el capitalisme. El que farà que, bona part dels seus components vagin assumint la misèria que el capitalisme maltusià els té reservada. Tampoc sembla que l’univers d’esquerres, essencialment habitat per partits, sindicats, cooperatives i altres expressions afins es proposi alguna cosa més transformadora que la tornada al capitalisme humanitari i verd. Caldrà esperar a veure per on es desenvolupen els esdeveniments. De moment la crisi és un gran negoci del capitalisme.</div>
<div>* <I>José Iglesias Fernández és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Article publicat al web del setmanari Directa.</I></div>
<div style="RIGHT: auto"><BR class=yui-cursor></SPAN></div>
<DIV></DIV>
<DIV> <VAR id=yui-ie-cursor></VAR></DIV></div></body></html>