<html><body><div style="color:#000; background-color:#fff; font-family:HelveticaNeue, Helvetica Neue, Helvetica, Arial, Lucida Grande, sans-serif;font-size:10pt"><div>veurem "Paths of Glory" (Senderos de gloria/ Sendes de glòria) del director Stanley Kubrick. Rodada al 1957 va tenir éxit entre els amants del cienma i algun premi a Europa, tot i que a França no va ser ben rebuda per l'Estat que la va prohibir fins al 1975. És una peli que continua sent rabiudament actual tant en el guió (no per res hi va treballar Jim Thompson, un dels grans de la novel·la negra "El asesino dentro de mí" o "1280 almas") que toca tots els temes de la lluita social i la marginació, com en l'escenografic (continua sent model per a molts directors: Spielberg, Coppola... la construcció d'espais: les trinxeres, on viuen els marginals, el palau, des d'on governen els poderosos) com la composició fotogràfica i el moviment de càmara en travelling que són d'antologia)
Entres en aquella trinxera de la mà del travelling i tens la impressió de què t'ha tocat entrar en batalla junt amb aquells soldats que semblen el que són, condemnats a mort. No vull tampoc oblidar la música, i en especial, l'última cançó que em fa pensar, ai las!, en Lily Marlen. De poques pelis em sé de memòria alguna frase. Aquesta és una d'elles, "General, cree que las personas somos como los toros que cuando agitan una bandera hemos de correr tras ella".</div><div>Ens veiem demà a l'última peli del curs, snif!</div><div>Enric<br></div></div></body></html>