[Indignats-pallars] article seminari taifa sobre el deute públic

dll nov 28 22:17:56 CET 2011

"L’única part de l’anomenada riquesa nacional que entra realment i veritablement en possessió col·lectiva dels pobles moderns és… el deute públic." de El Capital, Karl Marx (1867).
Els darrers esdeveniments econòmics i polítics estan succeint a una velocitat vertiginosa. L’enderrocament del govern de Grècia i d’Itàlia en escassos deu dies ha estat un cop duríssim dels anomenats mercats a les febles democràcies parlamentàries tal com les enteníem fins ara.
El cop d’estat dels financers iniciat el 2008 amb el pla de rescat públic pel capital financer privat ha pres forma literal: els tecnòcrates provinents de la banca internacional, de Goldman Sachs com a màxim exponent i del Banc Central Europeu (BCE), ocupen les posicions de control dels Estats grec i italià.
Les portes giratòries ara giren també a l’inrevés; no només els càrrecs polítics retirats ocupen els llocs dels consells d’administració de les grans empreses sinó que també càrrecs tècnics del capital privat ocupen les carteres públiques d’uns governs la legimitat dels quals està esgotada. Ja no només es fa complir la màxima del capitalisme -privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues- sinó que a sobre es dicta com fer-ho.
Qui dicta, si no ha estat escollit com a representant, no és un dictador? Si fossin militars parlaríem d’un cop d’estat militar. Tot plegat és un abús més del poder, que abans també procurava afavorir un sector social en detriment de l’altre. Ara, però, s’han perdut les formes.
Aquesta vegada tots els dubtes assenyalats pels anomenats mercats es troben al voltant del deute públic dels països de la perifèria europea. Però, com han arribat a endeutar-se tant aquests Estats?
	* Desequilibris comercials, problemes pel capitalisme
En el capitalisme global hi ha una sèrie d’economies que tenen un sector exterior competitiu que els permet ser exportadores netes, és a dir, exporten més mercaderies de les que importen. Aquest seria el cas de la Xina o d’Alemanya. Aquestes economies s’han especialitzat en una producció que altres països demanden àmpliament: productes tecnològics, maquinària o automòbils com és el cas alemany, o manufactures, tot i que també molta tecnologia, com és el cas xinès. La configuració d’aquesta producció, a part del factor tecnològic, es basa en una taxa d’explotació de la seva classe treballadora molt alta, perpetuant unes condicions infrahumanes per milions de persones, com en el cas xinès, o amb uns salaris congelats des de fa dècades (des de 1989?) com en el cas alemany.
Tot i que els manuals d’economia emprats a les universitats determinen que una economia sòlida i competitiva és aquella que té un sector exportador important, fins ara desconeixem la capacitat d’exportar mercaderies a la Lluna, a Mart o a qualsevol altre planeta del sistema solar. L’evidència ens diu que si una economia exporta és perquè n’hi ha d’altres que importen, encara que tertulians i economistes ens diguin que d’aquesta crisi es surt exportant, no tots els països poden exportar, alguns hauran d’importar.
Hi ha països exportadors nets, com els que hem anomenat, i països importadors nets, és a dir, que importen més mercaderies de les que exporten. Aquest és el cas de l’economia espanyola i d’altres de la perifèria europea. El model productiu espanyol centrat en els sectors de la construcció, el turisme i els serveis, i en menor mesura l’automòbil, és un model productiu caduc, amb fortes dependències de l’exterior i generador d’atur i precarietat.
Les economies amb superàvits comercials com l’alemanya, no empren els fons obtinguts d’aquest avantatge competitiu en millorar l’Estat del benestar per la seva població, ni en augmentar els salaris de la seva classe treballadora. Tampoc en jubilar abans les treballadores, ni tant sols en inversió en el seu sector productiu industrial. A què han dedicat doncs aquest gran volum de capital? A finançar els dèficits d’altres economies, com l’espanyola, prestant diners a través del sector financer.
La barra lliure de crèdit que va permetre la bombolla immobiliària, havia de provenir d’algun lloc que no fos l’Estat espanyol donat que la seva economia era deficitària, depenia de l’exterior. Els bancs i caixes de l’Estat espanyol van poder prestar a constructores, promotores, empreses i famílies gràcies a que demanaven diners a la banca europea. El deute espanyol creixia, tant pel dèficit de les compres de mercaderies com pel deute financer. El negoci era perfecte i es va desenvolupar un fort sector bancari obtenint rendibilitats de la intermediació entre el finançament exterior i l’economia productiva interior. Dèiem era perfecte, fins que la crisi va colpejar.
	* L’esclat de la crisi
La crisi es va desencadenar en l’àmbit financer i es pot datar el seu inici l’agost de 2007, quan el primer fons de capital risc va fer fallida després de l’esclat de la crisi de les hipoteques escombraria als Estats Units d’Amèrica. La crisi financera va ser la primera onada d’un tsunami l’epicentre del qual es troba terra endins: en els propis mecanismes d’explotació i acumulació del capital que havien arribat als seus límits. Per una banda, el model productiu del capitalisme en aquesta fase anomenada neoliberal ja no podia extraure les plusvàlues esperades per retornar els crèdits empresarials. Per altra banda, la barra lliure de crèdits al consum, que en el context de salaris decreixents dels darrers anys havia pogut mantenir el poder adquisitiu i directament la venda de mercaderies (automòbils, pisos, etc.), no podia perpetuar-se.
Unes diran que vam viure per sobre de les nostres possibilitats. Nosaltres contestem que el capitalisme porta explotant-nos per sobre de les nostres possibilitats durant molts anys. Si no hagués aparegut el crèdit massiu, al cap i a la fi diner buscant on invertir, a qui prestar a canvi d’un preu, d’un interès per saciar la seva set de benefici, la crisi hagués esclatat abans i de forma diferent. El sistema de crèdit aplaçava fictíciament la resolució del problema, que en el capitalisme sempre és a través de l’únic mecanisme que compleix la seva lògica: la crisi.
La crisi és quelcom inherent al sistema, intrínsec al capitalisme i, fins i tot, necessari per a la seva reproducció en el temps; necessita d’aquesta purga dels capitals ineficients i de la concentració dels que sobreviuen. De les crisis una part del capital surt enfortit mentre que una part de les poblacions reben el cop de veure’s al carrer sense cap forma d’ingressos més enllà dels subsidis públics.
La segona gran onada del tsunami va provocar un aturada generalitzada de l’activitat productiva en la majoria de sectors de l’economia. A l’Estat espanyol calia sumar l’esclat de la bombolla immobiliària, tant anunciat i advertit que ens espanta la inoperància de qui ens governa. La destrucció de milions de llocs de treball a causa del tancament d’empreses, fent augmentar l’atur fins a nivells mai vistos abans, és el gran drama social de la crisi.
	* Intervenció de l’Estat en la crisi, el rescat dels poderosos
Durant els primers compassos de la crisi, el govern espanyol, després de reconèixer tard i malament la magnitud d’aquesta, va implementar una sèrie de mesures per intentar pal·liar els seus efectes negatius. Les polítiques més importants, erràtiques i en ocasions contradictòries, es van centrar en una forta intervenció de l’Estat per rescatar el sector financer, amb seriosos problemes per l’augment de la morositat, especialment les caixes d’estalvi.
Aquestes ajudes s’han desenvolupat a través del Fons d’Adquisició d’Actius Financers (FAAF), el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) i un seguit d’avals i crèdits al sector bancari. L’intent de contenir la crisi de la construcció amb el Plan E, dotat amb més de 10.000 milions d’euros, la subvenció a la compra d’automòbils amb el Plan 2000E i el fons d’Economia Sostenible que ascendia a 20.000 milions més, completaven el rescat dels poderosos. Es va ajudar les entitats financeres, molt menys l’activitat de les empreses productives i quasi res la creació d’ocupació.
	* L’aparició del dèficit fiscal, un problema només de les despeses?
A aquestes intervencions altament dispendioses per les arques públiques cal sumar l’augment de la despesa pel subsidi d’atur que ha suposat destruir quasi tres milions de llocs de treball des de l’inici de la crisi. Aquest nivell d’atur, 21,52% el tercer trimestre de 2011, suposa una despesa anual de més de 30.000 milions d’euros.
Aquest augment important de les despeses va contribuir a que es passés d’una situació de superàvit fiscal de l’1,9% del PIB el 2007 a un dèficit de l’11,1% a finals de 2009. Davant d’això i pressionats amb força per la UE, les governants han establit un dur règim de disminució de la despesa pública. La necessitat de contenir les despeses per frenar el dèficit creixent, provocat especialment -no cal oblidar- pel rescat dels poderosos, esdevé una tasca important. Recolzats pels mitjans de comunicació convencionals, han llençat un bombardeig mediàtic centrat en la idea de reduir les despeses que es plantegen com excessives. Convergència i Unió al capdavant de la Generalitat de Catalunya ha esdevingut la punta de llança d’una política de retallades que s’acabarà imposant a tot l’Estat. Aquest programa s’està centrant en la retallada de la despesa social, en el desmantellament de l’escarransit Estat del benestar, obrint
 la sanitat i l’ensenyament públics al capital privat.
El dèficit fiscal té dues vessants: per una banda les despeses, que ja hem vist d’on prové el seu augment els darrers anys, i per altra banda els ingressos. Els ingressos del sector públic s’obtenen sobretot de la recaptació d’impostos. El sistema fiscal de l’Estat espanyol és clarament regressiu i insuficient, la pressió fiscal està al voltant del 32% del PIB, molt per sota de la mitjana europea. Les reformes dels darrers anys han anat reduint els impostos a les rendes altes i al capital i augmentant la pressió fiscal de les rendes salarials i els impostos indirectes, com és el cas de l’IVA (Impost sobre el Valor Afegit). Al voltant del 45% de la recaptació de l’Estat prové precisament d’aquest impost, totalment injust, donat que grava el consum independentment dels ingressos de les persones. La darrera modificació d’aquest impost, ja en plena crisi, per obtenir més ingressos públics, va consistir en augmentar-lo del 7% al
 8% i del 16% al 18%, mentre la promesa d’apujar els impostos als rics quedava en una simple declaració propagandística.
Un altre impost important és l’IRPF (Impost sobre al Renda de les Persones Físiques). A finals dels anys 70, la fiscalitat “que havia de permetre la democràcia” imposava un tipus de gravamen de l’IRPF a les rendes més altes de més del 63% (als EUA i altres països d’Europa era força superior). Actualment els més rics només paguen un 43%. La reducció d’impostos per les estalviadores (qui pot estalviar ara mateix?) que ha suposat l’establiment d’un tipus impositiu fix del 19%-21% a les rendes del capital, les múltiples modalitats d’exempcions fiscals als fons de pensions, a les hipoteques, a les inversions empresarials, juntament amb les darreres eliminacions dels impostos de patrimoni i de successions, són algunes de les modificacions que s’han portat a terme i que han beneficiat el sector més benestant de la població.
L’existència de formes societàries com les SICAV (Societat d’Inversió de Capital Variable), que utilitzen les grans fortunes i que només tributen un 1%, són un insult en temps de crisi. Pel que fa al l’Impost de Societats (IS), aquest tributa en teoria un 30% sobre els beneficis de les empreses (un 25% per les petites i mtijanes empreses). Les grans empreses espanyoles (les que cotitzen a l’IBEX-35) tenen un tipus efectiu mig del 17%. És a dir, el que acaben pagant realment, després de trobar totes les vies possibles d’exempcions que els permet la legalitat i, a voltes, la frontera d’aquesta, com podrien ser els paradisos fiscals, és un percentatge molt inferior a l’IS.
Qui paga més impostos en aquest país són les treballadores a través de les rendes salarials. Això és especialment greu pel conjunt de les classes populars perquè en els darrers anys la participació dels salaris en la riquesa generada pel conjunt de l’economia s’ha reduït beneficiant les rendes del capital. Al mateix temps, un sistema fiscal centrat fortament en les rendes salarials explica que quan es produeix una destrucció d’ocupació com a l’actual crisi per una banda augmenta la despesa d’atur i per l’altra s’enfonsen els ingressos del sector públic.
	* L’endeutament públic com a mecanisme de despossessió de les classes populars
Aquest dèficit s’ha de finançar d’alguna manera. Les emissions de deute públic són el mecanisme que utilitzen els Estats per trobar el gran volum de finançament que necessiten per a les despeses que no poden cobrir amb els ingressos obtinguts de la recaptació. Els bons del tresor donen dret a les finançadores a cobrar un interès pels diners prestats, i al final del període establert se’ls hi retorna el principal, l’import prestat. El tipus d’interès, el preu al qual es presten aquests diners, el determinen els anomenats mercats, segons les seves consideracions sobre el risc que assumeixen i la solvència dels Estats deutors. Les pressions especulatives per fer augmentar la prima de risc i exigir interessos més alts estan a l’ordre del dia, especialment durant les col·locacions importants de bons com la de la darrera setmana, en la qual l’Estat espanyol va demanar 3.500 milions d’euros que li acabaran costant un 7% d’interès.
Els anomenats mercats no són res més que l’entramat d’empreses del sector financer: bancs i caixes, gestores dels grans fons d’inversió i fons de pensions, asseguradores, fons sobirans, fons de capital risc, etc. Empreses que centren el seu negoci en aconseguir beneficis invertint els diners d’aquests grans capitals i estalviadores del món, buscant rendibilitats en el negoci financer de deixar diners a canvi d’un interès, de finançar projectes empresarials o en el cas del deute públic de finançar els estats.
Al créixer el deute públic i ser finançat per aquestes empreses, és a elles a les que es destina una part cada vegada creixent dels ingressos públics que, com hem indicat, recauen sobre les rendes salarials i els impostos que paguen les poblacions. La partida pressupostària referent al cost de finançament està creixent fortament mentre que la despesa social pateix la retallada. El deute públic és un mecanisme més de despossessió que empra el capital per redistribuir la riquesa generada pel treball de les classes populars cap a les estalviadores i capitals internacionals.
Això ha esdevingut un negoci perfecte gràcies a la influència política dels financers que han aconseguit imposar, a través d’organismes com el FMI, el BCE i la UE, les polítiques d’ajustament necessàries, no per sortir de la crisi, ni per garantir el pagament del deute públic, sinó per augmentar els seus beneficis a qualsevol preu. No importa si això és a costa del patiment de les poblacions, de la reducció dels salaris i de les condicions de treball, de la destrucció de l’Estat de benestar i l’anomenada classe mitjana, de convertir l’elevat atur en quelcom crònic que després passaran a etiquetar com a estructural, i d’augmentar el nombre de famílies en el llindar de la pobresa. El problema és que aquestes mesures, per la seva naturalesa, tampoc permetran retornar el deute, ni resoldre cap dels problemes greus de les economies endeutades, entre elles, la de l’Estat espanyol. De fet això ja s’està demostrant veien la
 gestió de la quitança del 50% del deute grec contret amb la banca alemanya i francesa i l’augment del fons de rescat de les institucions europees.
Darrere d’aquests moviments es troba la necessitat del capital de gestionar aquesta crisi sense que es pugui plantejar una sortida alternativa. I la crisi ja dura molt. La darrera seqüela d’aquesta pel·lícula de terror es titula la crisi del deute, o de com els financers es van espavilar per traslladar la seva bombolla financera als balanços del sector públic. El nivell d’endeutament del conjunt de l’economia és un pes massa gran, especialment quan les governants d’arreu estan disposades a sortir al pas amb recursos públics per cobrir qualsevol problema que tingui el sector financer. En un context on l’economia productiva no apareix -ni se l’espera- i al contrari d’intentar ressuscitar-la allò que s’aconseguirà és enfonsar-la a través dels plans d’ajustament, sembla difícil creure que la generació de riquesa, necessària ja no per sortir de la crisi sinó per retornar els deutes, sigui una possibilitat.
Enfront d’aquesta conjuntura exigir no pagar el deute esdevé un dels eixos sobre els quals cal plantejar les lluites. Exigir que les classes populars no paguin les conseqüències d’una crisi de la que no són responsables passa per exigir que no es facin càrrec d’un deute il·legítim que ha servit per rescatar les entitats financeres i beneficiar el capital.
* Ivan Gordillo és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Article extret del web del setmanari Directa http://setmanaridirecta.info/noticia/deute-public-un-mecanisme-redistribucio-riquesa-pobres-rics-0
-------------- part següent --------------
Un document HTML ha estat eliminat...
URL: <http://lists.marsupi.org/pipermail/acampada-pallars/attachments/20111128/7d58860e/attachment-0001.htm>