[Indignats-pallars] [Fwd: aquest és el camí]

[Josep]

El principi democràtic versus l’autodeterminació.

“Des del punt de vista jurídic, un nou estat necessita el reconeixement d’uns altres estats existents.[...]
Tanmateix, davant del procés contemporani de generació de nous estats que hem descrit anteriorment, la
dinàmica normal per part dels estats ja existents és, senzillament, reconèixer els nous estats emergents.
I la via per assolir-ho l'expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l'Haia de l'any passat
sobre Kosovo.

Kosovo s'havia proclamat independent de Sèrbia amb una declaració totalment unilateral que no es
va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que es va fer la dels
EUA dos segles abans, això és: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la
independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels
diputats a més del primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense cap votació, sinó
simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es
reunissin i signessin un document de proclamació d'independència, i això fos tot. Doncs bé, tot i la manca de
formalitat parlamentària que feia témer l'anul.lació jurídica de l'acte, el Tribunal de l'Haia el va avalar plenament.

Allò interessant d'aquesta sentència i de les opinions concurrents favorables és que dóna plena legitimitat
jurídica a l'acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar a la disquisició de si hi
ha o no hi ha dret a l'autodeterminació, ni quin és el subjecte d'aquest dret, ni el seu àmbit d'aplicació.
Contràriament, les opinions dels que es neguen a reconèixer la independència de Kosovo, d'Espanya, Rússia
i la Xina, es fonamentaven precisament en la negació de l'existència del dret d'autodeterminació per part
d’aquest país, sobre la base de l'argumentació que aquest dret només és aplicable quan hi ha una situació
colonial, i que la relació Kosovo-estat iugoslau no era de caràcter colonial.

Cal dir que el Tribunal ni tan sols no va entrar a considerar si hi havia o no aquest dret en el cas de Kosovo,
sinó que simplement es va plantejar si hi havia cap principi de dret internacional contrari a la proclamació
d'independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima pel senzill fet que havia estat feta pels
representants democràticament elegits del poble de Kosovo.

En segon lloc, el Tribunal va dir que, quan hi ha una proclamació d'independència jurídicament legítima per
part d'algun territori, immediatament els estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement
internacional d'una independència proclamada sobre la base del principi democràtic. I això, malgrat que la
Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant,
Sèrbia entenia que la possibilitat d'independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució.
Com que la població kosovesa era una minoria respecte del conjunt de la població de l'estat, la reforma
constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.

La sentència continua la línia ja assenyalada pel Tribunal Superior del Canadà, en una sentència que responia una
consulta del govern canadenc. Havien volgut saber si una majoria clara a favor de la independència com a
resposta a una pregunta explícita en aquest sentit en un referèndum al Quebec sobre el tema seria vinculant
per al govern federal canadenc. La resposta del Suprem va ser, primer, no entrar en la qüestió del dret
d'autodeterminació -que de fet està molt mal definit en termes de dret internacional- i, segon, afirmar el principi
democràtic: si hi ha una majoria clara que es pronuncia de­mocràticament, el govern de Canadà ha d'atendre
aquest pro­nunciament i negociar de bona fe les condicions de secessió.

Aquest és el plantejament jurídic que ha avalat les independències posteriors a la de Kosovo, concretament la
del Sudan del sud, que ha estat possible per un referèndum, i la de lesAntilles Holandeses, que ho ha estat per
via parlamentària.

En resum, des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d'un nou
estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant
els seus representants democràticament elegits, bé per la via d'una sessió parlamentària formal o per la d'una
reunió no parlamentària de la gran majoria dels representants electes. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència
i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement
internacional per part de la resta d'estats ja constituïts.

Les passes sempre són:

-guanyar unes eleccions,
-formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència,
-i demanar posteriorment el reconeixement internacional.

I això pot fer-se d'acord amb l'estat del qual es forma part, perquè aquest ja s'ha resig­nat a la independència
d'una part del seu territori, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats
internacionalment per a fer-ho possible.”

Tirem pel dret. No hi ha cap raó per no fer-ho. Només la por, conreada per l’opressor durant 300 anys, ens fa
triar camins tortuosos amb pretextos de prudència i falses seguretats. Declarem primer la independència i
després validem-ho amb un referèndum fet sota els nostres auspicis i sense la pressió directa d'Espanya.

Alfons López Tena