[Indignats-pallars] article Josep Manel Busqueta sobre la crisi

dic feb 15 14:03:18 CET 2012

La revolució permanent també és patrimoni del capitalisme
Els temps de crisi són temps convulsos pel capitalisme. En aquests períodes el funcionament normal de l’activitat capitalista s’interromp i amb ella queda aturada la dinàmica social essencial per a la bona salut del procés de reproducció capitalista.
La seqüència de l’impacte de la crisi en el funcionament de la societat és ben coneguda. Sense possibilitats d’assolir la rendibilitat adequada per a la inversió aquesta s’atura i, amb ella, els processos productius i per tant la possibilitat de que la majoria de la població, no propietària dels mitjans de producció, trobi un empresari disposat a comprar la seva força de treball a canvi d’un salari. Sense salari desapareixen els diners necessaris pel consum i per tant, les possibilitats de viure, amb una certa dignitat, en la societat capitalista queden seriosament qüestionades per una bona part de la població.
Així doncs en els moments de crisi el capitalisme ha de reinventar-se. Ha d’engegar importants canvis en la forma com combina i empra els recursos socials. Ha de desenvolupar nous processos productius que mitjançant l’explotació laboral, el fons essencial en el capitalisme, li han de permetre aconseguir els guanys necessaris per a reproduir-se com a model social dominant.
Aquesta dinàmica revolucionària és la que fàcilment podem constatar si observem com el capitalisme ha sabut reorganitzar-se després de cadascuna de les grans crisis estructurals que ha patit. Així veiem com després de la gran crisi del 29, i després que, gràcies a la segona Guerra Mundial, es destruís una part important del valor existent, emergeix una nova forma d’organització social i econòmica que tindrà en el control i la regulació de les finances un dels seus elements centrals. Aquesta tasca serà desenvolupada des de l’Estat, institució central en la nova dinàmica del capitalisme, que s’encarregarà de prendre i desenvolupar, amb la seva intervenció activa, les decisions estratègiques de desenvolupament econòmic. La majoria de la població queda integrada en el sistema gràcies a la triada que conformen el treball assalariat, el consum de masses i el pacte social. Aquesta proposta social i econòmica que assegurarà tres
 dècades de gran prosperitat al capitalisme, sobretot europeu, necessitarà un important suport ideològic i alhora tècnic. Aquest elements intel·lectuals són els que aportarà la teoria econòmica keynesiana i la socialdemocràcia a nivell polític.
El cas espanyol, el “cambio sin ruptura” ; o sigui més del mateix
Pel cas del capitalisme espanyol el procés pren connotacions força diferents. La gestió del capitalisme que proposa el franquisme durant aquest període s’allunyarà de manera important del que succeeix en l’entorn europeu. El feixisme imposa un model social i econòmic sense organitzacions de classe i sense dret de vaga que té com a resultat un brutal empitjorament de les condicions de vida dels treballadors espanyols, sobretot durant els primers anys de postguerra. Cal tenir present per exemple, que els salaris reals en una ciutat industrial com Sabadell no retornaren als nivells del període republicà fins a finals de la dècada dels 50. Així doncs el model econòmic capitalista del franquisme serà un model que es sustentarà en salaris baixos, una alta utilització del factor treball i una molt baixa mecanització que tindrà com a conseqüència una productivitat industrial molt més baixa que en la majoria dels països europeus.
La mort del dictador i l’inici d’això que s’ha volgut anomenar democràcia coincideix amb un moment històric en que el capitalisme, a nivell global, ja ha esgotat el que donava de sí el règim d’acumulació de postguerra i es troba immers en una nova crisi. D’aquesta crisi en sortirà una nova forma de reorganització social i econòmica -la globalització- que tindrà en la transnacionalització productiva i en la expansió de la mercantilització, dos del seus gran pilars de funcionament. L’estratègia neoliberal, a nivell de política econòmica i social, emergirà com la forma hegemònica de gestió de la societat que permetrà l’expansió i la consolidació del capitalisme global.
En el cas de l’Estat espanyol, i en el marc de la reorganització del capitalisme global, veurem com des de l’inici de la suposada democràcia fins a l’actualitat, totes les opcions polítiques que arriben al govern es complementaran en el desenvolupament de la mateixa estratègia econòmica. Amb independència del seu origen ideològic, UCD, PSOE i PP esdevenen marques diferents d’un mateix producte. La conclusió que en podem extreure d’aquest fet és que en el cas espanyol, i sobretot pel que fa al model econòmic i social, la democràcia no ha suposat formes diferents d’organització de la societat i l’economia en funció de l’opció política que ostentés el govern. Veiem com els interessos econòmics del capital, cada cop més internacionalitzat, són els que han marcat el destí i l’evolució de l’economia i la societat espanyoles.
Pel cas espanyol podem veure com són dos grans eixos els que determinen l’opció estratègica de desenvolupament. Per una banda la internacionalització, que tindrà en la integració en el projecte econòmic europeu el seu element estructurant i que suposarà la plena integració de l’Estat espanyol en la jerarquia econòmica internacional com una perifèria del centre. L’altre gran pilar estratègic serà l’aposta clara pel mercat en detriment d’allò públic, com a gran orientador i dinamitzador de l’economia. El resum més evident d’aquest opció és la que fa el ministre d’economia “socialista” Solchaga quan afirmà que la millor política industrial per a l’economia espanyola és la que no existeix. Aquesta opció té com a corol·lari la proposta de que la principal tasca des de la política econòmica es basa en articular les mesures necessàries per tal de que sigui la inversió privada, sobretot l’estrangera, la que
 dinamitzi l’activitat econòmica.
La bola de vidre: capitalisme quo vadis! No ens equivocarem de massa!!
Tot sembla indicar que la situació de crisi que actualment viu el capitalisme representa de nou, l’esgotament del règim d’acumulació que des de la dècada dels 70, li havia permès recuperar la taxa de guany. Amb l’esgotament del model també deixa de ser funcional, i sobretot creïble, la legitimació teòrica i social que l’havia sustentat. Avui ja ningú pot creure la cantarella de que la dinàmica eficient de l’economia es basa en la no intervenció de l’Estat, element central que bastia l’ideari neoliberal dominant. Què en seria avui del capitalisme si no comptés amb el descomunal suport de totes i cadascuna de les institucions públiques i dels seus plans d’intervenció econòmica! Plans d’unes dimensions que deixen en xavalla el que va suposar el pla Marshall.
Resulta evident que de la recomposició econòmica i social que permeti recuperar els guanys al capitalisme, i que per tant permeti recuperar el dinamisme que ara no té, sobretot en els països centrals, en sortirà una nova forma de legitimació teòrica, política i social. A dia d’avui podem intuir que una de les grans damnificades d’aquest procés a nivell global en serà la democràcia. Podem apreciar com en la direcció d’aportar una gestió “adequada” de la crisi s’imposa allà on resulta necessari, en aquest cas Grècia i Itàlia, governs “tècnics”. Aquest governs no gaudeixen de cap legitimació pròpia de la democràcia tradicional i és la seva aura de “neutralitat” i “eficiència” la que els legitima com a opcions necessàries i acceptables pel conjunt de la societat. Lluny de la façana que proposen, la realitat és que aquests governs amaguen una clara opció per la gestió de la crisi, que té com a objectiu
 assegurar la concentració, de tot l’excedent que es produeix, en mans sobretot del capital financer i que va en detriment de totes les polítiques que asseguraven el conjunt de drets socials per a la majoria de la població.
Molt probablement pel conjunt de la societat europea on la idea de democràcia, (entesa com la capacitat de la ciutadania de participar en la presa de les decisions que l’afecta) representa un element diferenciador i estructural d’aquestes societats, la dinàmica cada cop més autoritària, cap on apunta la reestructuració del capitalisme, representarà un canvi substancial.
Pel cas de l’Estat espanyol, la democràcia no ha tingut mai la “qualitat ciutadana” que se li suposa en la majoria dels països europeus, tal i com ja s’ha assenyalat. En el cas espanyol, la democràcia recent ha suposat una clara subordinació de les decisions de la ciutadania a l’estratègia de desenvolupament que el capital ha marcat des dels seus orígens. Recentment hem assistit a una nova posada en escena d’aquesta dinàmica. Hem vist com, amb la participació de tot l’entramat de poder institucional, però sense cap participació de la ciutadania, s’escometia una reforma constitucional que ens ve a dir que no pagar el deute és anticonstitucional. Reforma que de fet constitueix una peça més del programa de govern que, sota l’empara de l’única gestió possible de la crisi, ens té preparat el capital financer de la mà de les diferents institucions titella que el representen (Fons Monetari Internacional, Governs i Unió
 Europea).
Sense massa ressò mediàtic, el 26 de març es reuniren a la Moncloa l’antic president del govern José Luís Rodríguez Zapatero i els representants de les 41 empreses amb més pes en l’economia del país. Per fer-se una idea del poder que exerceixen aquestes empreses sobre el conjunt de la societat espanyola cal tenir present que la riquesa acumulada per 14 dels més rics de la reunió és igual a 4 vegades el PIB espanyol (Veure "L’Estratègia del Capital: Informe d’economia nº8 del Seminari Taifa). En aquesta trobada es parlà sobretot de quatre reformes: la del mercat de treball, la de les pensions, la del sistema financer i l’energètica. La trobada comptava amb un text: “Un moment clau d’oportunitat per a construir entre tots l’Espanya admirada del futur 2010”. Aquest text, elaborat per la Fundación Everis amb la participació 50 alts executius de grans empreses i 50 “experts” multitemàtics (entre els que podem trobar
 noms com: Amando de Miguel, Xavier Sala i Martín o el de Pedro Schwartz), planteja les diferents línies estratègiques de desenvolupament social i econòmic futur. L’eix d’aquestes propostes gira al voltant de la necessitat de construir i potenciar el que anomenen la marca España que segons diuen “han de transcendir els cicles electorals”.
Vivim en un regne que enterra sense cap mena de dubte i amb tot el reconeixement dels polítics “representatius” un franquista com Fraga, compromès amb tots els crims de la dictadura. Aquesta és la nostra democràcia. Vistes així les coses, el serrell que ens queda per veure és qui serà la titella política que passarà a la història com el responsa
ble que haurà d’aplicar les mesures de política econòmica més dures de la història recent, conjuntament amb els nivells de repressió més elevats que haurà viscut la societat espanyola en els darrers trenta anys. Serà Mariano Rajoy? Jo en tinc els meus dubtes.
* Josep Manel Busqueta és economista i pastisser, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa Article extret del setmanari Directa: www.setmanaridirecta.info/noticia/revolucio-permanent-tambe-es-patrimoni-del-capitalisme
-------------- part següent --------------
Un document HTML ha estat eliminat...
URL: <http://lists.marsupi.org/pipermail/acampada-pallars/attachments/20120215/9fe0ea91/attachment-0001.htm>