[Indignats-pallars] Textos interessants sobre la vaga del 29

[Pau Urenya]

*Qui creu encara que s’ha de posar l’altra galta?*

Qui creu encara que és millor apretar-se al cinturó i esperar temps més
bons? Que val més deixar fer “als que en saben”, confiar en les promeses
dels polítics d’un color o d’un altre, en els sindicats i els experts de
tot tipus?
Qui creu encara que és millor no protestar, passar desapercebut a la feina,
dir que si a tot? Agrair que tenim feina o agrair que cobrem l’atur, agrair
que al menys tenim casa o agrair que no hem de demanar al carrer?
Qui creu encara que els seus problemes són només seus? Que mirant només per
ell, fent tot el que li manin i trepitjant a qui sigui, podrà sortir-se’n?

Qui creu encara que tot el que està passant és normal, un error tècnic, una
irregularitat que és solucionarà en pocs anys? Que els canvis que ataquen
brutalment les nostres condicions de vida són temporals, i no han vingut
per quedar-se? Que tornarem a un passat on tot estava bé? Qui creu encara
que aquest passat on totes érem iguals i hi havia benestar per a tothom ha
existit realment? Que no ens van vendre la il·lusió de les classes
mitjanes, de la felicitat a través del consum, de les llibertats
democràtiques dins un capitalisme amable? Qui creu que abans no hi havia
misèria i explotació, i no que ja hi era però ha anat agreujant-se i
estenent-se amb cada nova tornada de rosca, amb la nostra submissió, amb el
nostre “deixar fer”?

Qui no veu encara que, ho vulguem o no,
estem enmig d’una lluita salvatge?
En una lluita entre la riquesa econòmica d’uns
i les necessitats humanes d’uns altres.
En una lluita on ens ho juguem tot.
En una lluita on una part ataca i l’altra no es defensa

El 29 de març sortirem al carrer i anirem a la vaga. Però no per seguir el
joc d’uns buròcrates sindicals que ens han traït un cop rere l’altre.
Sortirem al carrer i anirem a la vaga per dir PROU, per deixar clar que NO
ENS DEIXAREM PEGAR durant més temps i que LLUITAREM PER LES NOSTRES VIDES.

L'altre...


Hay una frase que me retumba en la constante argumentación negativa para
esta huelga.  “Hasta que no lo hayamos perdido todo no saldremos a la
calles”. Ahora lo entiendo. Hace falta estar arrastrándose para poder estar
legitimados a movernos a decir, a gritar... por la rabia contenida sembrada
por los estúpidos encubiertos. Con nosotros, el pueblo, sacan las tijeras,
y corta que corta, sin ningún tipo de complejo, se permiten el lujo de
reducir lo social a la nada, para después poder convertirlo en uno más de
los negocios inventados.  Aunque si se trata del sufrimiento bancario el
talonario está al orden del día. Y ahora nos devuelven de un plumazo al
feudalismo, nos quitan todos los derechos adquiridos con años de trabajo,
nos dejan, con infamia premeditada, ahí, al borde del camino.
 *No te quedes inmóvil al borde del camino,*
*No congeles el jubilo,*
*No quieras con desgana,*
*No reserves del mundo solo un rincón tranquilo….*
Y aunque palabras y más palabras preñan nuestro imaginario colectivo, una
nueva ola de apatía nos invade. Y sí, bajo los errores sindicales de los
pelagatos, nos escudaremos una vez más en el inmovilismo social y
reduciremos nuestro desencanto a las conversaciones de café que tanto nos
apasionan. Dejaremos perder la oportunidad de poder lanzar la piedra
discursiva, (porque el pensamiento es una piedra), Y legaremos a las
personas que vengan esa desesperanza llena de excusas tan estúpidas como
los que nos gobiernan.
¿Cuándo, tú y yo podremos convocar una huelga general, si legalmente esta
democracia falsa no nos permite ni pensar lo que decimos ni decir lo que
pensamos?
Es por eso que, es solo bajo el paraguas de los proletarios mercenarios que
podemos permitirnos salir a contestar lo que nos están construyendo. Pero
en nosotras está re-significar la jornada y darle el poder de visualizarnos
como voz otra para unos y para otros.
¡¡¡Vamos a la huelga, para tomar las calles para gritar que no queremos
seguir siendo los objetos de su “deseo”!!!


   Mar Traful






-- 
aquest correu és confidencial i queda per ús restringit pels destinataris .





-- 
"Si voleu conservar un amic, si voleu estimar una amiga, espereu un
diumenge al vespre i li envieu un poema.
Veureu com l’amistat, aquest afer tan lent, no és foc d’artifici"
Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)
-------------- part següent --------------
Un document HTML ha estat eliminat...
URL: <http://lists.marsupi.org/pipermail/acampada-pallars/attachments/20120326/8da321da/attachment-0001.htm>