[Indignats-pallars] [Fwd: la Barcelona del psoe]

[Josep]

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/629243-barcelona-es-capital.html

Barcelona és capital
20/03/13
Jaume Clotet Planas

Durant tres dècades hem assistit impotents a aquesta feina abnegada i constant
per desconnectar Barcelona del seu país

El dia que els historiadors i els politòlegs analitzin la política catalana dels darrers
trenta anys no podran obviar una de les seves característiques distintives i
essencials: la contraposició, orquestrada i premeditada, de Barcelona a la resta
del territori català. Durant tres dècades hem assistit impotents a aquesta feina
abnegada i constant per desconnectar Catalunya de la seva capital o, si es prefereix,
per desconnectar Barcelona del seu país. Aquesta operació ha estat dirigida,
paradoxalment, des del mateix Ajuntament de Barcelona, que ha liderat una de
les maniobres més absurdes des de qualsevol punt de vista. Algú s'imagina la
ciutat d'Oslo renunciant a la capitalitat noruega? O Milà renunciant a ser la
capital del nord d'Itàlia?

Cal explicar que aquesta dicotomia, tot i ser inicialment impulsada pel PSC, va
trobar una certa acollida a alguns estaments convergents. A uns i altres els
era més fàcil assegurar-se una part del pastís i agitar l'espantall contrari com
a element aglutinador de les pròpies forces. Per a molts socialistes, especialment
per a la seva aristocràcia barcelonina, la resta de comarques apareixien com un
territori carlí i feréstec, encara per modernitzar. Per a alguns nacionalistes,
Barcelona era un indret hostil on els elements de catalanitat tenien els dies
comptats en benefici de qualsevol influència cultural estrangera. La continuïtat
del tòpic garantia la pervivència de l'statu quo.

El campió d'aquesta línia de pensament va ser Pasqual Maragall. El seu
desconeixement de la realitat del país i l'animadversió que sentia envers tot allò
que representava Jordi Pujol el van portar a construir un relat nou per a Barcelona.
El nucli d'aquest programa era la construcció d'una nova identitat barcelonina
sostinguda sobre la modernitat i la destrucció de la pròpia història. L'any 1992 havia
de ser l'any zero de la nova Barcelona i el cosmopolitisme estava cridat a ser la
nova religió. La ciutat olímpica tenia la missió de liderar una lliga de ciutats
hanseàtiques que enderroqués l'Europa dels Estats i les nacions antigues. Maragall
fins i tot va creuar la línia vermella del ridícul quan va pretendre, contra l'opinió
generalitzada i el sentit comú, canviar l'escut i la bandera de Barcelona, bo i
liquidant mil anys d'història a cop de disseny.

Per sort, els darrers mesos assistim a un cert retorn a la normalitat, que va
inequívocament lligada a la recuperació, per part de Barcelona, de la seva
catalanitat innata. La proximitat del tercer centenari de la derrota nacional de la
guerra de Successió, i tots els actes commemoratius que s'estan organitzant al
voltant de la tragèdia del 1714, han de simbolitzar aquesta reconciliació íntima
entre país i capital. La història de Catalunya és la història de Barcelona, i a la
inversa. Per això la caiguda de la capital en mans de Felip V va suposar la desfeta
de la nació. Això ho comprenien perfectament els oficials borbònics fa 300 anys i
ho comprenen encara els mateixos enemics. Barcelona i Catalunya, dividides i
oposades, no tenen futur. Juntes i aliades, no hi ha qui les pugui aturar.

Com a barceloní de naixement, no tinc cap necessitat que la meva ciutat sigui
capital de la Mediterrània ni capital del sud d'Europa, i menys encara cocapital
d'una Espanya federal. No cal, gràcies. Em conformo a viure en una capital d'un
país mitjà i sense pretensions, amb la normalitat amb què ho fan els suecs que
viuen a Estocolm i els irlandesos que viuen a Dublín.