[Indignats-pallars] Fwd: Dret a l'escrache

[Pau Urenya]

El dret a l''escrache' i els seus crítics
GERARDO PISARELLO I JAUME ASENS

| Actualitzada el 02/04/2013 00:00

[image: El dret a l''escrache' i els seus crítics]*El dret a l''escrache' i
els seus crítics* ORIOL
CAMPUZANO<http://images.ara.cat/premium/opinio/ETA-PAH-Constitucional-PP-LONU_ARAIMA20130402_0043_3.jpg>

L'intent de diferents càrrecs del Partit Popular de criminalitzar la
Plataforma d'Afectats per la Hipoteca ha resultat un despropòsit. Tant les
comparacions amb ETA com amb el nazisme han generat un rebuig ampli, fins i
tot entre sectors conservadors. El debat sobre l'*escrache* , però, no s'ha
tancat. Moltes veus insisteixen que es tracta d'una pràctica inadmissible
de coacció i violència sobre càrrecs electes. Que si es permetés, obriria
la porta a pràctiques arbitràries en altres casos menys justificats.

La qüestió, però, és que la campanya d'* escraches* organitzada per la PAH
no és una campanya qualsevol. En primer lloc, per les raons específiques
que hi ha al darrere. A diferència de l'Argentina, és veritat, aquí no es
pot parlar d'un "genocidi". Però sí d'una vulneració sistemàtica de drets.
És a dir, d'una situació que no perjudica un grup de persones, sinó milers
de famílies, moltes amb infants. I que sovint s'ha traduït en situacions
vexatòries que han conduït al suïcidi. Fins i tot l'ONU i el Tribunal de
Luxemburg han assenyalat la il·legalitat estructural d'aquests fets. No
estem, doncs, davant del caprici aïllat de qui demana la protecció dels
seus privilegis. Es tracta d'una situació legalment constatada de
vulneració generalitzada i persistent de drets humans.

D'altra banda, el judici sobre l'* escrache* no pot obviar la persistent
inacció i manca de respostes adients dels principals poders de l'Estat. Del
govern, del Parlament i del mateix Tribunal Constitucional. Els diputats i
senadors, inclosos els del PP, no són aliens a aquesta realitat. Són els
que han produït les regles del joc que la fan possible. I els que la
mantenen. Tanmateix, amb prou feines responen per aquestes violacions a
títol individual. Emparats en la disciplina de partit, viuen en un
confortable anonimat decisori. La immensa majoria de la població no coneix
els seus noms ni com voten. Les protestes ciutadanes no els afecten en
termes personals. A diferència del que passa en altres països, els seus
mandats ni tan sols poden ser revocats per la ciutadania.

La gravetat de la vulneració de drets en joc i la manca de mecanismes de
control social dels càrrecs electes obliga aquests últims a suportar un
escrutini crític més sever que la resta de les persones. Fins i tot fora
del Parlament. Això no vol dir que l'*escrache* no estigui subjecte a
límits. La violència física, la intimidació greu i l'insult personal són
formes de protesta que no compten amb cobertura legal. Però ni els poders
públics poden invocar coacció i violència cada vegada que se'ls incomodi,
ni tota protesta il·legal mereix el mateix retret penal. L'ONU i el
Tribunal Europeu de Drets Humans ho han dit repetidament. La llibertat
d'expressió i de manifestació no es limita a protegir la crítica educada o
la que no molesta. Tutela sobretot la protesta que pot "ofendre, resultar
ingrata o pertorbar". Enviar correus electrònics a un diputat, tocar el
timbre de casa seva per lliurar-li una carta o cridar-li consignes
feridores, però amb finalitats polítiques, pot causar molèsties. Però forma
part de les càrregues que ha d'acceptar en un règim que es pretengui
democràtic. Sobretot, com es deia abans, quan *a* ) hi ha una vulneració
sistemàtica de drets; *b* ) els poders públics no han fet el màxim
d'esforços, i *c* ) els que protesten són col·lectius vulnerables que no
tenen força per contrarestar el constant assetjament institucional exercit
per altres actors privats com bancs i grans promotors. Que l'* escrache* pugui
estar justificat, certament, no vol dir que no hagi de respectar
l'existència de drets aliens. Però fins i tot si no ho fa, això no
autoritza, jurídicament, a descarregar sobre ell qualsevol sanció penal.
Menys encara a identificar-lo amb actes de terrorisme. Hi ha actuacions
violentes i coactives que poden ser una falta, però no un delicte. O que
poden ser delictes, però delictes lleus o amb atenuants.

El dret a l'* escrache* , en definitiva, és una variant de la llibertat de
crítica. I en un cas especialment greu com el de les víctimes de l'estafa
hipotecària, pot trobar una justificació especial. També pot, evidentment,
envair altres drets. Però això no torna admissible ni la seva demonització
preventiva ni la seva criminalització indiscriminada. Les respostes
d'aquest tipus, en realitat, són més perilloses que el mateix *escrache* ,
ja que comporten un ús arbitrari no de qualsevol poder, sinó del poder
repressiu de l'Estat. Malgrat el seu drama, les famílies desnonades i
endeutades han exhibit una paciència i una contenció notables. Si quan
aixequen la veu per exigir compromisos concrets són acusats de nazis i de
filoetarres, fins i tot els votants del Partit Popular haurien de
preocupar-se.

-- 
"Els nostres caps mai baixaran bastant com per menjar-nos la seua merda"
John Berger



-- 
"Els nostres caps mai baixaran bastant com per menjar-nos la seua merda"
John Berger
-------------- part següent --------------
Un document HTML ha estat eliminat...
URL: <http://lists.marsupi.org/pipermail/acampada-pallars/attachments/20130407/651e9e8f/attachment.htm>